Sílvia Pérez Cruz

És una de les veus més colpidores que han aparegut als últims temps; en paraules de Jorge Drexler, “una veu que marca una generació”. Es compositora a més de cantant, i parla el llenguatge de la música des de que té ús de raó: va créixer entre cançons populars ibèriques i llatinoamericanes, es va educar al clàssic i al jazz. Contagiada pel flamen mitjançant una connexió que sembla sobrenatural, canta d’una manera que és només seva i que sotraga.

Seria impossible d’enquadrar la Sílvia en només un estil. Es versàtil i inconfundiblement personal, dues qualitats que rarament conflueixen i en canvi a ella la defineixen. És fidel als estils que aborda sense deixar de ser, en cap moment, ella mateixa.

Entre els 4 i els 23 anys va estudiar un amplia varietat de matèries relacionades amb la música: solfeig, saxo i piano clàssics, cajón, harmonia, cant (jazz i flamenc), improvisació, arranjaments, saxo (jazz), composició… És llicenciada en cant de jazz per l’ESMUC.

Ha format part d’infinitat de discos i projectes, i ha col·laborat amb artistes com Gino Paoli, Stefano Bollani, Lluís Homar, Rocío Molina, Jorge Drexler, Hamilton de Holanda, Toquinho, Natalia Lafourcade, Lila Downs, Liniker, Joan Manuel Serrat o Lluís Llach, entre d’altres. També ha cantat amb l’Orquestra Nacional d’Espanya dirigida per Jose Pons. Amb el contrabaixista Javier Colina va rescatar el filin cubà al projecte En la imaginación (2011), va ser co-fundadora i cantant del grup Las Migas (2004 – 2010) i va formar duet ocasional amb el guitarrista Toti Soler. Va debutar com a compositora i solista amb 11 de novembre (Universal, 2012), que va unir èxit de crítica i públic i pel que va assolir un disc d’or. Al 2014 va aconseguir un altre disc d’or per granada (Universal, 2014), publicat a duet amb Raül Fernandez (Refree), amb qui també va coproduir l’anterior.

La Sílvia ha treballat durant la seva carrera a diversos muntatges de teatre, dirigida per Joan Ollé o Julio Manrique. També va ser la veu de la pel·lícula Blancanieves de Pablo Berger, guanyadora de 10 Premis Goya al 2013, entre ells al de millor cançó original.

Al 2015 va composar i gravar la banda sonora de Cerca de tu casa, d’Eduard Cortés, una pel·lícula sobre els desnonaments que a més a més va protagonitzar. Aquest procés va cristal·litzar amb l’edició de Domus (Universal, 2016), amb el que va aconseguir la Biznaga de plata a la millor música original al Festival de cinema de Màlaga (2016), el Premi a millor músic original al PÖFF (Black Nights Festival) de Tallin (2016), el Premi Gaudí a millor música original (2017) i el Premi Goya a millor cançó original per “Ai, ai, ai” (2017); també va estar nominada al Premi Goya com a millor actriu revelació. En aquest disc s’inclou també “No hay tanto pan”, cançó que es va convertir en una mena d’himne i una de les més demanades als seus concerts fins al dia d’avui juntament amb les seves versions de “Pequeño vals vienés” i “Gallo rojo, gallo negro”.

Vestida de nit (Universal, 2017; pren el nom de la composició del mateix títol dels seus pares Glòria Cruz –lletra– i Càstor Pérez –música–) és l’obra que sorgeix després de més de cinc anys de gira amb un quintet de corda, síntesi d’una profunda investigació sonora, de les dinàmiques entre instruments i la llibertat de la desaparició de la partitura per uns músics de formació clàssica, de les possibilitats de la improvisació. És un treball en el que es combinen clàssics del repertori de la Sílvia amb cançons inèdites fins a aquell moment en un disc amb arranjaments propis i de col·laboradors propers com Joan Antoni Pich, Javier Galiana de la Rosa o Carlos Montfort.

A principis del juliol de 2018 s’estrenava al Festival d’Avinyó la producció Grito pelao (Premi Max 2019 a millor composició musical per la Sílvia i a millor espectacle de dansa) amb la bailaora i coreògrafa Rocío Molina, obra al voltant del desig de ser mare soltera de la Rocío i que va ser el resultat d’un procés d’investigació conjunta sobre l’emoció prèvia a la forma, l’emoció comuna, anterior al cant i al ball, la que comparteixen el cant i el ball. Al setembre de 2018 arribava als cinemes la pel·lícula La noche de 12 años, del director uruguaià Álvaro Brechner i protagonitzada per Antonio de la Torre, a la que la Sílvia interpreta dues versions i dues composicions pròpies a més de participar amb un petit com a actriu.

Durant el 2019 va girar en format de duet amb el pianista menorquí Marco Mezquida, gira que va finalitzar al Japó amb la gravació en directe al Blue Note de Tòquio amb data de publicació per confirmar. Va composar i gravar la banda sonora original de la pel·lícula d’animació Josep (de l’il·lustrador i director francès Aurel), que s’estrenarà al 2020. A la tardor d’aquest any publicarà nou disc, Farsa (genero impossible), format per tretze cançons originals que han estat creades dialogant amb d’altres disciplines artístiques com el teatre, el cinema, la dansa o la poesia. El disc inclourà, entre d’altres, la cançó de Javier Ruibal “Intemperie” interpretada per la Sílvia que apareix als crèdits de la pel·lícula del mateix títol, dirigida per Benito Zambrano (2019) i guardonada amb el Goya a millor cançó original l’any 2020. Amb tots els treballs esmentats anteriorment la Sílvia ha girat extensament per Espanya, ha cantat a Cuba, Estats Units, Estònia, Bulgària, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Algèria, Tunis, Bèlgica, Holanda, Croàcia, Veneçuela, Hong Kong o Anglaterra, i ha visitat també amb assiduïtat França, Portugal, Noruega, Itàlia, Turquia, Argentina, Xile, Uruguai, Mèxic, Brasil o el Japó, afermant d’aquesta manera el seu cada vegada més sòlid recorregut internacional.