Hi ha situacions úniques a la vida, i aquesta és una d’elles. La relativitat de la bellesa és una trobada entre Sílvia Pérez Cruz i el ballarí Andrés Corchero en un lloc emblemàtic, la Sala de la Cúpula del Museu Nacional d’Arts de Catalunya, envoltats per algunes de les obres de la col·lecció del museu seleccionades per Sílvia. Una veu i un cos, que canten i es mouen en una improvisació estructurada, inspirats en quadres i escultures de diferents èpoques. Un acostament a la representació de la bellesa i de la vellesa i també al seu relativitat.

Un muntatge coreogràfic i musical que ens submergeix en el desig personal d’una bailaora de tenir un fill i que, tot desplegant en escena un entramat de relacions humanes, ens proposa una reflexió sobre la maternitat.

Tres dones en escena. Dos miralls que es reflecteixen l’un en l’altre i una mare. Grito pelao és l’oportunitat de veure dos animals escènics en acció. Però no es tracta només de venir a veure ballar una de les grans del flamenc, Rocío Molina, ni d’escoltar una veu capaç d’emocionar els més escèptics, la de la Sílvia Pérez Cruz. Ni tan sols de gaudir de la cohabitació escènica entre dos talents excepcionals. Aquesta vegada, Molina Cruz i Pérez Cruz, lligades per una complicitat atàvica, han decidit desprendre’s de les seguretats i endinsar-se en un espai desconegut que les atreu sense remei.

Molina transforma el seu cos i la seva manera de ballar buscant, des de la quietud, una saviesa lligada al seu desig de ser mare, una recerca que uneix la vida i l’art, el ball i la pròpia identitat. I, en aquest viatge, la segueix, generosa, la veu de Pérez Cruz, que interpreta una tria de cançons delicioses, entre les quals dues de lletres lorquianes compostes per a l’ocasió. Juntes respiren fins a l’últim alè l’estructura profunda de la feminitat. No és estrany, doncs, que la bailaora convidi a compartir amb elles l’escena Lola Cruz, la seva mare, aquesta mare a qui es fan retrets i a qui es necessita, aquesta mare que també va ser filla i que, per la seva filla, tot ho donaria.

Una coproducció del Chaillot, Théâtre national de la Danse (París); Grec 2018 Festival de Barcelona; Festival d’Avignon; Théâtre de Nîmes – scène conventionnée d’intérêt national – danse contemporaine – art et création; Bienal de Flamenco de Sevilla.

Amb la col·laboració del festival Temporada Alta (Girona – Salt) i Teatros del Canal (Madrid). Rocío Molina és artista associada del Chaillot – Théâtre National de la Danse de París. Espectacle estrenat el 6 de juliol de 2018 al Festival d’Avignon.

Artistes: 
Rocío Molina Cruz
Sílvia Pérez Cruz
Lola Cruz

Composició musical: 
Sílvia Pérez Cruz
Eduardo Trassierra
Idea original: 
Rocío Molina
Dramaturgia: 
Carlos Marquerie
Ajudant de direcció: 
Elena Córdoba
Direcció artística: 
Carlos Marquerie
Rocío Molina
Sílvia Pérez Cruz
Direcció tècnica: 
Antonio Serrano
Il.luminació: 
Carlos Marquerie
So: 
Carlos Gárate
Juan Casanovas
Javier Álvarez
Coreografía: 
Rocío Molina Cruz
Elena Córdoba
Fotografía: 
Pablo Guidali
Producció: 
Danza Molina
Magdalena Escoriza
Producció ejecutiva: 
Loïc Bastos

Aquest projecte forma part d’un cicle de concerts teatralitzats al Teatre Romea. A “4 acords” el teatre i la música uneixen les seves forces. La suma d’un director d’escena i un creador musical dóna un resultat explosiu: “Ella y yo” és la conjugació entre Julio Manrique i Sílvia Pérez Cruz, amb un repertori eclèctic que passa per la Piaf, Björk, Bola de nieve… acompanyat per l’exquisida guitarra de Mario Mas i la dansa de la generosa Nathalie Labiano. Després de passar pel Romea repeteixen l’any següent al Festival Temporada Alta.

DIRECCIÓ: Julio Manrique
INTÈRPRET: Sílvia Pérez Cruz
MÚSIC: Mario Mas (Guitarra)
BALLARINA: Nathalie Labiano
ESCENOGRAFIA: Sebastià Brosa
IL·LUMINACIÓ: Jaume Ventura
DISSENY DE SO: Damien Bazin
PRODUCCIÓ: Teatre Romea

Silvia és convidada a cantar quatre cançons dins la producció del Taller de Musics “La leyenda del tiempo, 30 años”, projecte on es barregen músics de jazz i flamenc per rendir homenatge a un disc tant trencador dins la història del flamenc com aquest, coincidint amb el trentè aniversari de la seva sortida.

Formació:
Juan Gómez ‘Chicuelo’: Guitarra i direcció musical
Duquende: Veu
Rafaela Carrasco: Bailaora
Silvia Pérez Cruz: Veu
Jon Robles: Saxo i Flauta
Andreu Martínez: Guitarra elèctrica
Agustín Espín: Baix
David Gómez: Bateria
Isaac Vigueras: Percussió
Joaquín Gómez el duende: Veu
Fefa Gómez: Veu

Juan Carlos, a part de col.laborar en el videoclip de “Perdóname luna” de Las Migas, també va actuar en algun concert.

Silvia, compon , canta i toca en directe les cançons que acompanyen al bailaor Israél Galván i la companyia de dansa de Sol Picó en els premios Max 2007, en el palau Euskalduna de Bilbao.

Silvia, compon , canta i toca en directe les cançons que acompanyen al bailaor Israél Galván i la companyia de dansa de Sol Picó en els premios Max 2007, en el palau Euskalduna de Bilbao.

Durant una setmana de l’estiu del 2004, Sílvia va tenir la sort de poder cantar amb el grup “zurrapa”, trio malagueny amb Nano Olmedo (cante i guitarra), Alba Olmedo (ball) i Sergio Stravinsky (percussió). Van estar tocant pels carrers de Ferrara i Bolonga (Itàlia).

– 2002.”Astronauta, pianista y cajón” Astronauta: Damián Muñoz; pianista: Sergi Sirvent, cajón: Sílvia Pérez Cruz. Espectáculo que hicieron dentro del XI Festival Internacional de Danza en paisajes urbanos en el ASGAE de Barcelona.

– 2002.”34negro” Espectáculo de danza al que Sergi Sirvent y Sílvia Pérez ponían música en directo. Estuvieron tres días en el Espai Lliure de Montjuïc.

– 2003.”Olelés” Sílvia compone y canta un fragmento de éste espectáculo. Una coreografía de Jordi Cortés y Damián Muñoz. Inspirada en la novela de Sándor Márai “El último encuentro”.