Tot va començar al confinament. En la solitud que es va estendre pel planeta a la pandèmia va sorgir a Sílvia Pérez Cruz la necessitat de recrear la vida sencera en un sol àlbum. Es diu Tota la vida, un dia, una obra en cinc moviments que reflexiona sobre les etapes de l’existència. Serà el setè treball en solitari i s’estrena aquest 21 d’abril.

21 cançons, 69 minuts, 90 músics… Tot és gran a l’àlbum i tot es redueix alhora a aquest cercle que és la vida des de la seva mirada. “Cadascun dels cinc moviments representa una etapa: infància, joventut, maduresa, vellesa i el renaixement, perquè vull que sigui circular, per això la portada és un cercle i per això m’agradava acabar amb una cançó de bressol”, explica la cantant i compositora catalana.

Toda la vida, un día és una reflexió sobre la vida i la mort, però la mort com un pas de transformació. Cada moviment té una sonoritat diferent: en instruments, en els arranjaments, en la producció… El primer —Infància— és més lluminós, més amable. El segon —Joventut— és més experimental, amb sintetitzadors i autotune. Al tercer —Madurez— es presenta amb duos, “per representar aquest moment d’intimitat en què cadascú tria allò que vol”. Vellesa és més clàssic, amb més pes del so i de les cordes, i Renaixement és el més rítmic i alegre de tots els moviments, basat principalment en percussió i veu.

Apareix també al llarg de l’àlbum un cor de 30 veus amigues, que simbolitzen aquesta mena de solitud col·lectiva que es va propagar durant la pandèmia. “La composició és un acte de solitud i, durant el confinament, ho va ser més. Volia representar aquesta suma de soledats, tot allò que compartim. Aquest cor seríem tots”, apunta la Sílvia.

Les il·lustracions de Borja Cámara plasmen aquestes diferents etapes de la vida: “És com un conte, ordenat amb colors, perquè el viatge quedés més clar”. És a més un àlbum extremadament personal, amb composició, arranjament i producció propis, en què va sentir aquesta mena de regeneració que descriu en crear lletres i harmonies. Nascut al confinament, sí, però modelat i gravat durant un any per diferents ciutats, de Barcelona a Buenos Aires, passant per Ciutat de Mèxic i l’Havana.

A Toda la vida, un dia, Sílvia Pérez Cruz viatja de l’acústic al clàssic; hi ha vents, toca el saxo, busca noves i més rugoses sonoritats… Apareixen també la intimitat del duet de la guitarra de sempre i convidats de luxe: Juan Quintero, Natalia Lafourcade, Liliana Herrero, Carmen Linares, Pepe Habichuela, Salvador Sobral, veus infantils …

Serà el primer treball de Sílvia Pérez Cruz després del recent fitxatge per Sony Music. Protagonista des de fa més d’una dècada de projectes arriscats i eclèctics, la catalana va rebre el 2022 el Premi Nacional de Músiques Actuals 2022, concedit pel Ministeri de Cultura com a reconeixement al “seu infrangible compromís amb la bellesa” i “la qualitat creativa i interpretativa de la seva carrera”.

És posseïdora d’altres guardons com el Pop Eye al Follet 2022 i el Premi Pávez a la millor Banda Sonora. Va guanyar un Goya a la Millor Cançó Original per Ai, ai, ai, de la pel·lícula Cerca de casa teva (2016), en què també participa com a actriu. La seva interpretació va ser reconeguda amb la nominació al Goya a la Millor Actriu Revelació.

La gira de concerts, a més de fer-se a Espanya, ha estat present a França, Brasil, Estats Units, Japó, Portugal, Colòmbia, Equador i Argentina.

FARSA (género imposible) és el nom de el nou treball discogràfic de Sílvia Pérez Cruz. Normalment alterna discos de composicions pròpies amb d’altres que ella mateixa descriu “en els que intento crear des de la interpretació”, versionant cançons d’altres artistes. FARSA (género imposible) és un àlbum del primer tipus, principalment integrat per noves composicions de Sílvia creades en diàleg amb altres disciplines artístiques com el teatre, la dansa, el cinema, la poesia o la pintura. Es va gravar durant 2019 i 2020, i respon a la inquietud de Sílvia en relació a la dualitat del que es mostra i el que realment som, per com sobreviu la fragilitat de l’interior, de l’íntim, en aquests temps en què la superfície és tan arrasadora, en els quals el que es veu es pot arribar a confondre amb el que s’escolta.

Amb la FARSA CIRCUS BAND el directe es presenta al costat d’una banda formada per grandiosos músics de la seva generació amb què es retroba després de molts anys i camins propis d’investigació i amor a la música. El concert a ple color pensat per a espais de gran format, festivals, xous a l’aire lliure, etc.

Sílvia Pérez Cruz, veu
Marco Mezquida, piano i teclats
Aleix Tobias, percussió
Mario Mas, guitarra
Bori Albero, contrabaix
Carlos Montfort, violí

FARSA (género imposible) és el nom de el nou treball discogràfic de Sílvia Pérez Cruz, 13 cançons originals creades en diàleg amb altres disciplines artístiques com el cinema, la dansa, el teatre o la poesia. El disc respon a la inquietud de Sílvia en relació a la dualitat del que es mostra i el que realment som, per com sobreviu la fragilitat de l’interior, de l’íntim, en aquests temps en què la superfície és tan arrasadora, en els que el que es veu es pot arribar a confondre amb el que s’escolta. El concert sola és una de les possibles respostes a l’exposat anteriorment, com un profund viatge cap a l’interior d’un mateix a través de la música. Sola en escena tractant de crear un espai íntim, cru, en blanc i negre, un diàleg directe i sense filtres amb el públic, un espai en el qual mirar a cada persona a la sala directament als ulls i compartir reflexions sobre el qual a Sílvia li agrada pensar com a llenguatge universal: el de l’emoció.

Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida lideren diferents projectes propis i transiten múltiples sengles creatives que van més enllà de la música. Els dos sentien que era el moment de posar en comú una d’aquestes investigacions, un d’aquests camins. De manera totalment orgànica i sense més pretensió que la de descobrir-se a les cançons i xerrar a través d’elles d’un moment artístic i vital.Canciones pròpies, cançons populars, cançons alienes … les cançons com a excusa per viatjar junts i gaudir de el paisatge , de l’ara i l’aquí.

Des que a l’estiu de 2018 Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida oferissin el primer concert en el marc de Festival de Peralada, el duo ha anat creixent, com una bola de neu, que s’alimenta de tot el camí que ha anat recorrent. Sense començament concret ni final estudiat

Veu i quintet de corda. Cançons per a viure.

Després de tres anys tocant junts en directe buscant sense prejudicis i amb alegria una sonoritat pròpia, Sílvia Pérez Cruz decideix gravar i girar aquest espectacle acompanyada i acompanyant a cinc còmplices de luxe sota el nom de la cançó que van escriure els seus pares fa més de trenta anys, “Vestida de nit”.

El quintet com a guitarra,
com a ales,
el quintet com un.

Fusta antiga i músics d’ara valents com els mariners que escriu la seva mare en la cançó. Remant des de la primera a l’última cançó.

“Prínceps de xarxa, herois de tempesta, amics del bon temps…”

Una mescla de cançons prestades i cançons pròpies, galls vells i galls nous. Algunes formen part del repertori habitual de Sílvia, però el color és diferent. És un altre.

“Blava com l’aigua d’un mar antic, blanca d’escuma, dolça com l’aire, gris de gavina, daurada d’imatges, vestida de nit”.

Arranjaments de Javier Galiana de la Rosa, Joan Antoni Pich, Carlos Montforot i Sílvia Pérez Cruz.
Enginyer de so: Juan Casanovas.
Llums: cube.bz

Al 2015 va composar i gravar la banda sonora de Cerca de tu casa, d’Eduard Cortés, una pel·lícula sobre els desnonaments que a més a més va protagonitzar. Aquest procés va cristal·litzar amb l’edició de Domus (Universal, 2016), amb el que va aconseguir la Biznaga de plata a la millor música original al Festival de cinema de Màlaga (2016), el Premi a millor músic original al PÖFF (Black Nights Festival) de Tallin (2016), el Premi Gaudí a millor música original (2017) i el Premi Goya a millor cançó original per “Ai, ai, ai” (2017); també va estar nominada al Premi Goya com a millor actriu revelació. En aquest disc s’inclou també “No hay tanto pan”, cançó que es va convertir en una mena d’himne i una de les més demanades als seus concerts fins al dia d’avui juntament amb les seves versions de “Pequeño vals vienés” i “Gallo rojo, gallo negro”.

“Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró. Dos artistes les trajectòries dels quals sempre s’han entrellaçat i que ara comparteixen pla en un disc diferent a tot el que hi ha hagut i hi haurà. Atorguem al terme “recrear” el seu significat original: el d’abordar cançons d’altres i, sense desvirtuar-les, transformar-les en noves. Clássics atemporals gravats, quasi tots, en un estudi on no hi havia ningú més que ells. Sense ornaments ni gaire més instrumentació que veu i guitarra; acústica o elèctrica… Fusta i ferro roent. Murmuri i crit. Brisa i tempesta.

De les albors de la creació a l’avantsala de la fi del món. Capaços de transmetre’ns la veritat més absoluta i, al mateix temps, fer-nos sentir com si tot hagués estat un somni del que comencéssim a despertar. La Sílvia i en Raül han begut indistintament de la música popular i de la culta, sense que aquestes lliçons tan ben apreses hagin frenat mai la seva intuïtiva naturalesa.

Un disc de versions, sí. De qualsevol època, estil o lloc, encara que totes amb un denominador comú: a la veu i a les mans de la Sílvia i en Raül sonen com una confessió descarnada, com una vivència o com un somni propi. Com si s’acabessin d’escriure. O millor encara: com si estiguessin prenent forma en aquest instant precís”.

Luis Troquel

A “Entre cordes”, la cantant empordanesa interpreta temes arranjats per l’ocasió per Javier Galiana de la Rosa i Joan Antoni Pich i ella mateixa on l’acompanyen el contrabaixista Miguel Àngel Cordero, Elena Rey i Carlos Montfort al violí, Anna Aldomà a la viola i el propi Joan Antoni Pich al violoncel.

Canta “tonades” del guitarrista i compositor Feliu Gasull amb l’ONE (Orquestra Nacional d’Espanya) dirigida per Josep Pons a l’Auditori Nacional de Madrid.

Participa a la gala contra l’alzheimer celebrada al Palau Sant Jordi amb Joan Manuel Serrat, Noa, Miguel Poveda i Barbara Hendrix acompanyats per l’orquestra del Vallès dirigida per Joan Albert Amargós.

Participa al concert benèfic contra la SIDA al Palau Sant Jordi de Barcelona interpretant dues cançons: “Paraules d’amor” amb Toti Soler i “Ara mateix” amb Pep Guardiola i Lluís Llach.

Intentar explicar amb paraules un impacte estomacal és una labor tan apassionant com difícil; així doncs, definir el disc 11 de novembre de Sílvia Pérez Cruz és entrar en terrenys que van més enllà de la raó. Amb tot, si sota amenaça de tallar-me un dit em demanessin que definís en una sola i traïdora paraula el disc que ens ocupa, no ho dubtaria, el mot seria: purga. El procés de tota expressió artística neix de la necessitat de buidar-se, d’abocar, a través la disciplina que sigui, la medul·la emotiva. Sílvia Pérez Cruz ho ha fet majestuosament, ha llançat a l’aire els dols que la vida ens obliga a passar, i com en tot procés purgatiu ha mostrat un enorme inventari de líquids, i, com si de dos rellotgers es tractés, la Sílvia i en Refree han tractat les minúscules peces que conté el disc amb una cura impecable, i han muntat l’engranatge barroc fins a donar-li una unitat tempestuosa, brillant i trista, delatant tots els humors que caben en la mort, en l’amor, en el desamor, en la soledat, i alegrant-nos amb picades d’ullet als dispars estils musicals amb els que la Sílvia conviu. En definitiva, escoltar 11 de novembre et fa viatjar endins i descobrir poc a poc que l’ànima resideix a l’estómac, al cor, al cap, als peus, i et fa sentir part d’un col·lectiu que necessita la purga com quan els núvols necessiten descarregar tempesta. 13 cançons que combinen sense escrúpols el català, el castellà, el gallec i el portuguès que, sumades a la veu fina, potent, juganera i empàtica de la Sílvia, ens submergeixen per primera vegada al seu enigmàtic i ric univers musical.”

Ivan Benet

“És un secret en veu alta que Sílvia Pérez Cruz és una de les millors veus del moment, però a “11 de novembre” la cosa va més enllà, molt més enllà, ja que si fins ara ens havia mostrat la seva exquisida personalitat a través del singularíssim tracte donat a cançons d’altres, ara es despulla d’ànima cap avall i ens mostra el seu personal mapamundi a través de les seves músiques, lletres i instrumentacions (guitarres, acordions i violins, però també polifonia i -com Erik Satie- timbres de bicicleta, crits de nens, grills nocturns i cordes que donen corda a una joguina). La Sílvia és juganera perquè pot i vol, perquè porta molta música enredada als cabells, i, tatuada a la pell, la memòria dels grans, els mestres.

Hi ha qui considera que la Pérez Cruz remena massa pals (copla, fado, bolero, jazz, flamenc…), però considera malament, ja que tots són necessàriament sincers i pertanyen a la seva sang. Salvador Espriu -poeta a qui la dona que ens ocupa ha cantat fins al calfred- aplaudiria, entusiasta i discret, la convivència del català, el castellà, el gallec i el portuguès en una sola veu ibèrica i plural.

La Sílvia, bruixa bona, nena vella, “fràgil i esvelta”, coneix perfectament els desequilibris, riscos i vertígens que duen a l’emoció. I, guiats per la seva veu i la seva paraula, veient com passen “els dies, les nits, els trens”, com esclata i amaina el “Dilúvio”, viatgem de bracet d’en Càstor, en Félix, en Toni, les tres Glòries, l’Iglesias i la petita Lola (Nonnon…), des d’un cafè berlinès passant per Nova Orleans fins al país de les favelas, fent nit a Folegandros fins a arribar al Riu de la Lluna (“Moon River”), ara reflectida a l´onada quieta d’un mar domèstic i empordanès, mentre uns dits sense pressa dibuixen un aire d’havanera ja sense cap veu que la pugui cantar.

Ho va dir Eloy Sánchez Rosillo: “Principio y final habitan en el mismo relámpago”. D’això tracta “11 de novembre”, dels molts capvespres que té cada dia, però també de la llum pura,encara no usada, del demà.”

Primera formació de la cantant sota el seu nom on comença a provar composicions i arranjaments propis.

Formació:
Aleix Tobias, percussió
Dani Espasa, piano
Miquel Àngel Cordero, contrabaix
Joan Antoni Pich, cello

“Els veritables artistes són els qui fan del seu art la seva realitat. Que encara no faci un any que en Toti Soler i la Sílvia Pérez Cruz coincidissin en un escenari no és altre certesa que la realitat, que a vegades l’encerta, es deixa compartir. Podríem dir que ambdós fan música però seria més cert dir que ambdós són la Música. El llarg i fecund camí d’en Toti, corredor de fons inabastable, i la llum prodigiosa de la veu de la Sílvia Pérez Cruz, tota ella futur, ens donen una de les plenituds i concordances més meravelloses i sinceres.

L’un a l’altra s’ofereixen la llibertat i el vol de tots els ritmes i a tots els qui els sentim, ens neixen ales. I potser per aquella màgica profecia dels poetes, en veure’ls i sentir-los repetim dins nostre el vers aprés i ara del tot comprès….”m’exalta el nou / m’enamora el vell”. Exaltats i enamorats romandrem per sempre després d’escoltar-los.”

Text de Sílvia Amigó (2010)

Es coneixen al IV Seminari Internacional de Jazz i Flamenc realitzat a Sevilla l’abril del 2002 i formen un grup que durarà aproximadament un any. Sergi Sirvent, pianista i compositor, té influències que passen pel Jazz, Blues, Free, Rock, cançó d’autor, etc.

La música que proposaven es fonamentava en la recerca d’una sonoritat que apropes els diferents estils musicals. Es podria anomenar un estil universal: la música. El seu repertori abasta des de fados, improvisacions flamenques, estàndards de jazz, cançó Argentina, tangos, bossa nova i boleros fins a composicions originals; tot filtrat des de l’òptica de la improvisació, partint de la simplicitat de la cançó popular.

Amb ell va fer els seus primers concerts a Barcelona, on destaquen els projectes “astronauta, piano y cajón” i “34 negro” amb el ballarí Damián Muñoz.