Hi ha un cel a la boca i un abisme a cada bufada d'aire que respirem; de vegades el cel i l'abisme són a prop, més a prop del que podem imaginar. Sento que el viatge al qual ens convida Silvia Pérez Cruz en aquest disc té alguna cosa de salt suau entre el fred de l'abisme i la calidesa d'una boca.
On col·loquem els límits entre el nostre cos i l'abisme? Fa temps que la Silvia canta per esborrar els límits, per fer-los porosos com membranes, i aquesta cerca és un dels corrents que crec que travessen Oral Abisal. Aquest disc barreja categories i antagonies, viatja dels metalls als llavis, de la fusta a la set, com si tot fos fet de la mateixa matèria, perquè en realitat tot és fet de la mateixa matèria i la Silvia ho sap. I en aquest viatge cap a allò indistint, és fàcil creure que existeixen ocells fluorescents, que podem il·luminar els abismes plorant, que la neu guarda els secrets de les ànimes o que cal cantar a la mort si s'està celebrant la vida, i celebrar la vida en cantar a la mort. No hi ha límits, hi ha moviments.
Les profunditats abissals que invoca aquest disc són espais foscos on l'absència de llum ha creat una vida estranya i fosforescent. Aquests fons són la tomba de tot allò que s'ha enfonsat, que s'ha ofegat, però també són el llit d'una vida i una bellesa enigmàtiques. L'abisme sona en aquestes cançons que semblen embolcallades pel pes de l'aigua, cançons d'un blau dens de fum. Hi ha un homenatge, en aquesta música, al que va ser i ja no hi és, però també hi ha un cant al que viu més enllà de la llum, al que gairebé no coneixem. Escoltant aquestes cançons, sento al meu cos una mena de plenitud de buit i penso que alguna cosa així deu ser l'atracció de l'abisme.
Ara m'estic imaginant el cel suspès sobre el meu cap. M'imagino que aquest cel conté les aigües de tots els mars i de tots els oceans.
M'imagino que aquell cel és el cel d'una boca, d'una boca que canta perquè es calmi la meva set.
