Sílvia Pérez Cruz i Salvador Sobral s’uneixen en què serà un projecte inoblidable: “Sílvia & Salvador”. Els dos cantants i compositors giraran durant el 2025 interpretant aquest disc de noves cançons que mostra el desig de dos amics de portar més enllà la seva amistat i compartir-la també en el pla creatiu. La trobada és a més a més una celebració d’amistats i inspiracions comunes: compositors i compositores propers a Sílvia i Salvador seran els protagonistes del repertori d’aquest disc escrivint-hi noves peces. Jorge Drexler, Lluïsa Sobral, Dora Morelenbaum, Lau Noah, Carlos Montfort i Jenna Thiam, Marco Mesquida, Javier Galiana de la Rosa i David Montiel (a més d’originals de Sílvia i Salvador) entre d’altres, oferiran les seves cançons per a l’ocasió.

Nou disc – Sílvia Pérez Cruz & Juan Falú

Un vull i no puc. Un puc, però no coincideix. Un desig d’escoltar en Joan una altra vegada en directe, de proposar-li un cant, d’acompanyar amb la seva veu la seva guitarra i que aquest acompanyament, és clar, fos també de tornada. Juan Falú actuava aquella nit al Cafè Berlín i ja era casualitat; els camins finalment coincidien. La desitjada reunió per fi es produïa i va ser directament a l’escenari, sense presentacions prèvies, sense cap assaig. “Pregària del recés”, “Pedra i camí” i “La nitra” van ser les triades. Pura emoció.

La primera trobada entre els dos artistes havia succeït “fugaçment” el 2016 a la ciutat de Buenos Aires després d’un concert de Juan Falú i Marcelo Moguilevsky al qual Sílvia va assistir amb Juan Quintero i Luna Monti. La reunió post concert va ser breu i la van contemplar “La nochera” i Pixinginha. Des d’aquell dia, Sílvia deia sobre l’escenari del Cafè Berlín el 2022, buscava aquesta nova ocasió de compartir cançons amb Juan.

La tercera trobada entre Juan Falú i Sílvia Pérez Cruz es produïa a Buenos Aires a finals del mes d’abril del 2022. La intenció ja era clara: compartir estudi d’enregistrament i repertori, cançons que la gran majoria conformaran així aquests concerts (i la quarta reunió, ja) dos anys i mig més tard.

La nostalgiosa
La nochera
Carinhoso
Sampa
Chacarera de las piedras
Oración del remanso
Piedra y camino
Nostalgias
Mi última canción triste
Algarrobo

Cantar amb en Joan és la llibertat, és la música en estat pur, no hi ha pensament, és sentiment i vol. Escoltar-ho és una bellesa que m’omple, em sorprèn, m’emociona. Els contrapunts, els silencis, com explica el que compta i el pes infinit del que no toca. És un veritable honor acompanyar i sentir-me acompanyada per Juan Falú.
Sílvia Pérez Cruz, abril de 2024

Trobar-me amb Silvia Pérez Cruz va ser una de les experiències sublims a la meva vida musical. El diàleg entre veu i guitarra s’assembla a una conversa amb temari obert i paraules espontànies plenes de sentit. Una comunió rotunda. Silvia no només canta. Ella diu, crida, xiuxiueja, riu i plora, des d’una musicalitat desbordant. Aquesta veu entrellaçada amb la meva guitarra, em recorda el sagrat de la música.
Juan Falú, març de 2024

Tot va començar al confinament. En la solitud que es va estendre pel planeta a la pandèmia va sorgir a Sílvia Pérez Cruz la necessitat de recrear la vida sencera en un sol àlbum. Es diu Tota la vida, un dia, una obra en cinc moviments que reflexiona sobre les etapes de l’existència. Serà el setè treball en solitari i s’estrena aquest 21 d’abril.

21 cançons, 69 minuts, 90 músics… Tot és gran a l’àlbum i tot es redueix alhora a aquest cercle que és la vida des de la seva mirada. “Cadascun dels cinc moviments representa una etapa: infància, joventut, maduresa, vellesa i el renaixement, perquè vull que sigui circular, per això la portada és un cercle i per això m’agradava acabar amb una cançó de bressol”, explica la cantant i compositora catalana.

Toda la vida, un día és una reflexió sobre la vida i la mort, però la mort com un pas de transformació. Cada moviment té una sonoritat diferent: en instruments, en els arranjaments, en la producció… El primer —Infància— és més lluminós, més amable. El segon —Joventut— és més experimental, amb sintetitzadors i autotune. Al tercer —Madurez— es presenta amb duos, “per representar aquest moment d’intimitat en què cadascú tria allò que vol”. Vellesa és més clàssic, amb més pes del so i de les cordes, i Renaixement és el més rítmic i alegre de tots els moviments, basat principalment en percussió i veu.

Apareix també al llarg de l’àlbum un cor de 30 veus amigues, que simbolitzen aquesta mena de solitud col·lectiva que es va propagar durant la pandèmia. “La composició és un acte de solitud i, durant el confinament, ho va ser més. Volia representar aquesta suma de soledats, tot allò que compartim. Aquest cor seríem tots”, apunta la Sílvia.

Les il·lustracions de Borja Cámara plasmen aquestes diferents etapes de la vida: “És com un conte, ordenat amb colors, perquè el viatge quedés més clar”. És a més un àlbum extremadament personal, amb composició, arranjament i producció propis, en què va sentir aquesta mena de regeneració que descriu en crear lletres i harmonies. Nascut al confinament, sí, però modelat i gravat durant un any per diferents ciutats, de Barcelona a Buenos Aires, passant per Ciutat de Mèxic i l’Havana.

A Toda la vida, un dia, Sílvia Pérez Cruz viatja de l’acústic al clàssic; hi ha vents, toca el saxo, busca noves i més rugoses sonoritats… Apareixen també la intimitat del duet de la guitarra de sempre i convidats de luxe: Juan Quintero, Natalia Lafourcade, Liliana Herrero, Carmen Linares, Pepe Habichuela, Salvador Sobral, veus infantils …

Serà el primer treball de Sílvia Pérez Cruz després del recent fitxatge per Sony Music. Protagonista des de fa més d’una dècada de projectes arriscats i eclèctics, la catalana va rebre el 2022 el Premi Nacional de Músiques Actuals 2022, concedit pel Ministeri de Cultura com a reconeixement al “seu infrangible compromís amb la bellesa” i “la qualitat creativa i interpretativa de la seva carrera”.

És posseïdora d’altres guardons com el Pop Eye al Follet 2022 i el Premi Pávez a la millor Banda Sonora. Va guanyar un Goya a la Millor Cançó Original per Ai, ai, ai, de la pel·lícula Cerca de casa teva (2016), en què també participa com a actriu. La seva interpretació va ser reconeguda amb la nominació al Goya a la Millor Actriu Revelació.

La gira de concerts, a més de fer-se a Espanya, ha estat present a França, Brasil, Estats Units, Japó, Portugal, Colòmbia, Equador i Argentina.

FARSA (género imposible) és el nom de el nou treball discogràfic de Sílvia Pérez Cruz. Normalment alterna discos de composicions pròpies amb d’altres que ella mateixa descriu “en els que intento crear des de la interpretació”, versionant cançons d’altres artistes. FARSA (género imposible) és un àlbum del primer tipus, principalment integrat per noves composicions de Sílvia creades en diàleg amb altres disciplines artístiques com el teatre, la dansa, el cinema, la poesia o la pintura. Es va gravar durant 2019 i 2020, i respon a la inquietud de Sílvia en relació a la dualitat del que es mostra i el que realment som, per com sobreviu la fragilitat de l’interior, de l’íntim, en aquests temps en què la superfície és tan arrasadora, en els quals el que es veu es pot arribar a confondre amb el que s’escolta.

Amb la FARSA CIRCUS BAND el directe es presenta al costat d’una banda formada per grandiosos músics de la seva generació amb què es retroba després de molts anys i camins propis d’investigació i amor a la música. El concert a ple color pensat per a espais de gran format, festivals, xous a l’aire lliure, etc.

Sílvia Pérez Cruz, veu
Marco Mezquida, piano i teclats
Aleix Tobias, percussió
Mario Mas, guitarra
Bori Albero, contrabaix
Carlos Montfort, violí

FARSA (género imposible) és el nom de el nou treball discogràfic de Sílvia Pérez Cruz, 13 cançons originals creades en diàleg amb altres disciplines artístiques com el cinema, la dansa, el teatre o la poesia. El disc respon a la inquietud de Sílvia en relació a la dualitat del que es mostra i el que realment som, per com sobreviu la fragilitat de l’interior, de l’íntim, en aquests temps en què la superfície és tan arrasadora, en els que el que es veu es pot arribar a confondre amb el que s’escolta. El concert sola és una de les possibles respostes a l’exposat anteriorment, com un profund viatge cap a l’interior d’un mateix a través de la música. Sola en escena tractant de crear un espai íntim, cru, en blanc i negre, un diàleg directe i sense filtres amb el públic, un espai en el qual mirar a cada persona a la sala directament als ulls i compartir reflexions sobre el qual a Sílvia li agrada pensar com a llenguatge universal: el de l’emoció.

Hi ha situacions úniques a la vida, i aquesta és una d’elles. La relativitat de la bellesa és una trobada entre Sílvia Pérez Cruz i el ballarí Andrés Corchero en un lloc emblemàtic, la Sala de la Cúpula del Museu Nacional d’Arts de Catalunya, envoltats per algunes de les obres de la col·lecció del museu seleccionades per Sílvia. Una veu i un cos, que canten i es mouen en una improvisació estructurada, inspirats en quadres i escultures de diferents èpoques. Un acostament a la representació de la bellesa i de la vellesa i també al seu relativitat.

Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida lideren diferents projectes propis i transiten múltiples sengles creatives que van més enllà de la música. Els dos sentien que era el moment de posar en comú una d’aquestes investigacions, un d’aquests camins. De manera totalment orgànica i sense més pretensió que la de descobrir-se a les cançons i xerrar a través d’elles d’un moment artístic i vital.Canciones pròpies, cançons populars, cançons alienes … les cançons com a excusa per viatjar junts i gaudir de el paisatge , de l’ara i l’aquí.

Des que a l’estiu de 2018 Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida oferissin el primer concert en el marc de Festival de Peralada, el duo ha anat creixent, com una bola de neu, que s’alimenta de tot el camí que ha anat recorrent. Sense començament concret ni final estudiat

Sílvia Pérez Cruz va escriure la banda sonora de l’obra de teatre Cyrano (2018), protagonitzada per Lluís Homar. L’obra és una adaptació de el clàssic Cyrano de Bergerac d’Edmond Rostand. Sílvia va acudir a un dels assajos de l’obra i va prendre notes dels fragments de el text que més l’inspiraven. D’aquest quadern van sorgir tres cançons originals, entre elles “Estimat“, la qual respecta bastant una part de el text de Cyrano, i està pensada com un bolero. L’acompanyen dos músics joves, Lucas Delgado a el piano i Juan Pastor a el contrabaix.

Idea original: Lluís Homar
Autor: Edmond Rostand
Traducció: Albert Arribas
Direcció: Pau Miró
Intèrprets: Lluís Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori
Composició musical i veu: Sílvia Pérez Cruz

Veu i quintet de corda. Cançons per a viure.

Després de tres anys tocant junts en directe buscant sense prejudicis i amb alegria una sonoritat pròpia, Sílvia Pérez Cruz decideix gravar i girar aquest espectacle acompanyada i acompanyant a cinc còmplices de luxe sota el nom de la cançó que van escriure els seus pares fa més de trenta anys, “Vestida de nit”.

El quintet com a guitarra,
com a ales,
el quintet com un.

Fusta antiga i músics d’ara valents com els mariners que escriu la seva mare en la cançó. Remant des de la primera a l’última cançó.

“Prínceps de xarxa, herois de tempesta, amics del bon temps…”

Una mescla de cançons prestades i cançons pròpies, galls vells i galls nous. Algunes formen part del repertori habitual de Sílvia, però el color és diferent. És un altre.

“Blava com l’aigua d’un mar antic, blanca d’escuma, dolça com l’aire, gris de gavina, daurada d’imatges, vestida de nit”.

Arranjaments de Javier Galiana de la Rosa, Joan Antoni Pich, Carlos Montforot i Sílvia Pérez Cruz.
Enginyer de so: Juan Casanovas.
Llums: cube.bz

Un muntatge coreogràfic i musical que ens submergeix en el desig personal d’una bailaora de tenir un fill i que, tot desplegant en escena un entramat de relacions humanes, ens proposa una reflexió sobre la maternitat.

Tres dones en escena. Dos miralls que es reflecteixen l’un en l’altre i una mare. Grito pelao és l’oportunitat de veure dos animals escènics en acció. Però no es tracta només de venir a veure ballar una de les grans del flamenc, Rocío Molina, ni d’escoltar una veu capaç d’emocionar els més escèptics, la de la Sílvia Pérez Cruz. Ni tan sols de gaudir de la cohabitació escènica entre dos talents excepcionals. Aquesta vegada, Molina Cruz i Pérez Cruz, lligades per una complicitat atàvica, han decidit desprendre’s de les seguretats i endinsar-se en un espai desconegut que les atreu sense remei.

Molina transforma el seu cos i la seva manera de ballar buscant, des de la quietud, una saviesa lligada al seu desig de ser mare, una recerca que uneix la vida i l’art, el ball i la pròpia identitat. I, en aquest viatge, la segueix, generosa, la veu de Pérez Cruz, que interpreta una tria de cançons delicioses, entre les quals dues de lletres lorquianes compostes per a l’ocasió. Juntes respiren fins a l’últim alè l’estructura profunda de la feminitat. No és estrany, doncs, que la bailaora convidi a compartir amb elles l’escena Lola Cruz, la seva mare, aquesta mare a qui es fan retrets i a qui es necessita, aquesta mare que també va ser filla i que, per la seva filla, tot ho donaria.

Una coproducció del Chaillot, Théâtre national de la Danse (París); Grec 2018 Festival de Barcelona; Festival d’Avignon; Théâtre de Nîmes – scène conventionnée d’intérêt national – danse contemporaine – art et création; Bienal de Flamenco de Sevilla.

Amb la col·laboració del festival Temporada Alta (Girona – Salt) i Teatros del Canal (Madrid). Rocío Molina és artista associada del Chaillot – Théâtre National de la Danse de París. Espectacle estrenat el 6 de juliol de 2018 al Festival d’Avignon.

Artistes: 
Rocío Molina Cruz
Sílvia Pérez Cruz
Lola Cruz

Composició musical: 
Sílvia Pérez Cruz
Eduardo Trassierra
Idea original: 
Rocío Molina
Dramaturgia: 
Carlos Marquerie
Ajudant de direcció: 
Elena Córdoba
Direcció artística: 
Carlos Marquerie
Rocío Molina
Sílvia Pérez Cruz
Direcció tècnica: 
Antonio Serrano
Il.luminació: 
Carlos Marquerie
So: 
Carlos Gárate
Juan Casanovas
Javier Álvarez
Coreografía: 
Rocío Molina Cruz
Elena Córdoba
Fotografía: 
Pablo Guidali
Producció: 
Danza Molina
Magdalena Escoriza
Producció ejecutiva: 
Loïc Bastos

Al 2015 va composar i gravar la banda sonora de Cerca de tu casa, d’Eduard Cortés, una pel·lícula sobre els desnonaments que a més a més va protagonitzar. Aquest procés va cristal·litzar amb l’edició de Domus (Universal, 2016), amb el que va aconseguir la Biznaga de plata a la millor música original al Festival de cinema de Màlaga (2016), el Premi a millor músic original al PÖFF (Black Nights Festival) de Tallin (2016), el Premi Gaudí a millor música original (2017) i el Premi Goya a millor cançó original per “Ai, ai, ai” (2017); també va estar nominada al Premi Goya com a millor actriu revelació. En aquest disc s’inclou també “No hay tanto pan”, cançó que es va convertir en una mena d’himne i una de les més demanades als seus concerts fins al dia d’avui juntament amb les seves versions de “Pequeño vals vienés” i “Gallo rojo, gallo negro”.

Franc Aleu

El Somni: Una òpera en dotze plats, un banquet en dotze actes. L’obra total, multidisciplinària, analògica, digital, real, onírica, cibernètica i gastronòmica. Òpera, electrònica, poesia, 3D, arts escèniques, cant, filosofia, pintura, cinema, música i cuina.

Els Germans Roca, els responsables de que el seu restaurant, El Celler de can Roca fos considerat el millor restaurant del món de l’any 2013, s’endinsen en una nova aventura on l’art de la cuina es suma als altres arts per experimentar els límits dels sentits. Un sopar per a dotze comensals, ordenat en 12 actes que podem veure en la pel·lícula EL Somni, dirigida per Franc Aleu.

La Sílvia va cantar en el menjador del Celler per tot l’equip i la família. Ella mateixa va posar música a la seqüència del fons del mar, acompanyada al Hang per Ravid Golsmith.

“Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró. Dos artistes les trajectòries dels quals sempre s’han entrellaçat i que ara comparteixen pla en un disc diferent a tot el que hi ha hagut i hi haurà. Atorguem al terme “recrear” el seu significat original: el d’abordar cançons d’altres i, sense desvirtuar-les, transformar-les en noves. Clássics atemporals gravats, quasi tots, en un estudi on no hi havia ningú més que ells. Sense ornaments ni gaire més instrumentació que veu i guitarra; acústica o elèctrica… Fusta i ferro roent. Murmuri i crit. Brisa i tempesta.

De les albors de la creació a l’avantsala de la fi del món. Capaços de transmetre’ns la veritat més absoluta i, al mateix temps, fer-nos sentir com si tot hagués estat un somni del que comencéssim a despertar. La Sílvia i en Raül han begut indistintament de la música popular i de la culta, sense que aquestes lliçons tan ben apreses hagin frenat mai la seva intuïtiva naturalesa.

Un disc de versions, sí. De qualsevol època, estil o lloc, encara que totes amb un denominador comú: a la veu i a les mans de la Sílvia i en Raül sonen com una confessió descarnada, com una vivència o com un somni propi. Com si s’acabessin d’escriure. O millor encara: com si estiguessin prenent forma en aquest instant precís”.

Luis Troquel

A “Entre cordes”, la cantant empordanesa interpreta temes arranjats per l’ocasió per Javier Galiana de la Rosa i Joan Antoni Pich i ella mateixa on l’acompanyen el contrabaixista Miguel Àngel Cordero, Elena Rey i Carlos Montfort al violí, Anna Aldomà a la viola i el propi Joan Antoni Pich al violoncel.

Un espectacle on Lluís Homar interpreta tots els papers del clàssic de Guimerà, aquesta vegada dirigit per Pau Miró

Terra baixa ha estat una referència per a Lluís Homar tota la vida. Després de fer l’obra de Guimerà als 16 anys va decidir ser actor, i un moment molt recordat de la seva trajectòria l’hem de situar al 1990, com a protagonista de la mítica posada en escena de Fabià Puigserver. Ara Homar assumeix els papers de l’obra sol a l’escenari: ja no tan sols l’ingenu Manelic, que baixa de la terra alta al fangar de les passions humanes més turbulentes, sinó també la Marta i fins i tot l’amo Sebastià, és a dir, la Caputxeta i el Llop alhora. Pau Miró concentra en un actor la universalitat del clàssic català.

Fitxa artística
D’Àngel Guimerà
Direcció: Pau Miró
Adjunt a la direcció: Oscar Valsecchi
Adaptació: Pau Miró i Lluís Homar
Intèrpret: Lluís Homar
Escenografia i vestuari: Lluc Castells
Composició musical: Sílvia Pérez Cruz
Il·luminació: Xavier Albertí
So: Damien Bazin
Producció: Temporada Alta 2014 / El Canal i Lluís Homar

Foto de David Ruano

Aquest projecte forma part d’un cicle de concerts teatralitzats al Teatre Romea. A “4 acords” el teatre i la música uneixen les seves forces. La suma d’un director d’escena i un creador musical dóna un resultat explosiu: “Ella y yo” és la conjugació entre Julio Manrique i Sílvia Pérez Cruz, amb un repertori eclèctic que passa per la Piaf, Björk, Bola de nieve… acompanyat per l’exquisida guitarra de Mario Mas i la dansa de la generosa Nathalie Labiano. Després de passar pel Romea repeteixen l’any següent al Festival Temporada Alta.

DIRECCIÓ: Julio Manrique
INTÈRPRET: Sílvia Pérez Cruz
MÚSIC: Mario Mas (Guitarra)
BALLARINA: Nathalie Labiano
ESCENOGRAFIA: Sebastià Brosa
IL·LUMINACIÓ: Jaume Ventura
DISSENY DE SO: Damien Bazin
PRODUCCIÓ: Teatre Romea

Dir. Xavi Ricart i Ivan Benet

Segueix el procés des dels inicis i crea la banda sonora original expressament per aquest espectacle. Una visió personal de l’actor Ivan Benet (un dels millors actors de la seva generació) sobre el conte de Kafka que explica com un simi es converteix en home per ser lliure. Monòleg estrenat a Temporada alta 2013 que gaudeix d’un mes de funcions a l’Espai Lliure del tetare LLiure de Montjuïc el maig del 2014.

La Sílvia fa un CD autoeditat amb la música de l’espectacle que anomena “Freiheit”. Dins el repertori trobem música amb influències del jazz, del cabaret alemany, de la música clàssica i de la improvisació.

L’informe per a una Acadèmia ha rebut dos Premis Butaca 2014. A la Millor escenografia, de Jordi Queralt i a la millor composició Musical, de Silvia Pérez Cruz.

Text: Franz Kafka
Traducció de l’alemany: Ivan Benet
Direcció: Xavier Ricart i Ivan Benet
Intèrpret: Ivan Benet
Música: Sílvia Pérez Cruz
Producció executiva: Blanca Arderiu i Albert Sorribes
Escenografia: Jordi Queralt
Il·luminació: Jaume Ventura
Vestuari: Maria Armengol
So: Damien Bazin i Ramon Ciércoles
Ajudantia de direcció i regidoria: María de Frutos
Fotografia i imatge: Alex Rademakers i Sergio Panisello
Producció: Festival Temporada Alta 2013, Gatcapat, Julio Manrique, Sílvia Pérez Cruz Sl

Dir. Julio Manrique

Aquest projecte forma part d’un cicle de concerts teatralitzats al Teatre Romea. A “4 acords” el teatre i la música uneixen les seves forces. La suma d’un director d’escena i un creador musical dóna un resultat explosiu: “Ella y yo” és la conjugació entre Julio Manrique i Sílvia Pérez Cruz, amb un repertori eclèctic que passa per la Piaf, Björk, Bola de nieve… acompanyat per l’exquisida guitarra de Mario Mas i la dansa de la generosa Nathalie Labiano. Després de passar pel Romea repeteixen l’any següent al Festival Temporada Alta.

DIRECCIÓ: Julio Manrique
INTÈRPRET: Sílvia Pérez Cruz
MÚSIC: Mario Mas (Guitarra)
BALLARINA: Nathalie Labiano
ESCENOGRAFIA: Sebastià Brosa
IL·LUMINACIÓ: Jaume Ventura
DISSENY DE SO: Damien Bazin
PRODUCCIÓ: Teatre Romea

Dir. Joan Ollé

Obra dirigida per Joan Ollé on Sílvia va gravar una versió acompanyada per la guitarra de la cançó peruana anomenada “Mechita”. Cançó que ha acabat formant part del repertori habitual d’ella.

Canta “tonades” del guitarrista i compositor Feliu Gasull amb l’ONE (Orquestra Nacional d’Espanya) dirigida per Josep Pons a l’Auditori Nacional de Madrid.

Participa a la gala contra l’alzheimer celebrada al Palau Sant Jordi amb Joan Manuel Serrat, Noa, Miguel Poveda i Barbara Hendrix acompanyats per l’orquestra del Vallès dirigida per Joan Albert Amargós.

Intentar explicar amb paraules un impacte estomacal és una labor tan apassionant com difícil; així doncs, definir el disc 11 de novembre de Sílvia Pérez Cruz és entrar en terrenys que van més enllà de la raó. Amb tot, si sota amenaça de tallar-me un dit em demanessin que definís en una sola i traïdora paraula el disc que ens ocupa, no ho dubtaria, el mot seria: purga. El procés de tota expressió artística neix de la necessitat de buidar-se, d’abocar, a través la disciplina que sigui, la medul·la emotiva. Sílvia Pérez Cruz ho ha fet majestuosament, ha llançat a l’aire els dols que la vida ens obliga a passar, i com en tot procés purgatiu ha mostrat un enorme inventari de líquids, i, com si de dos rellotgers es tractés, la Sílvia i en Refree han tractat les minúscules peces que conté el disc amb una cura impecable, i han muntat l’engranatge barroc fins a donar-li una unitat tempestuosa, brillant i trista, delatant tots els humors que caben en la mort, en l’amor, en el desamor, en la soledat, i alegrant-nos amb picades d’ullet als dispars estils musicals amb els que la Sílvia conviu. En definitiva, escoltar 11 de novembre et fa viatjar endins i descobrir poc a poc que l’ànima resideix a l’estómac, al cor, al cap, als peus, i et fa sentir part d’un col·lectiu que necessita la purga com quan els núvols necessiten descarregar tempesta. 13 cançons que combinen sense escrúpols el català, el castellà, el gallec i el portuguès que, sumades a la veu fina, potent, juganera i empàtica de la Sílvia, ens submergeixen per primera vegada al seu enigmàtic i ric univers musical.”

Ivan Benet

“És un secret en veu alta que Sílvia Pérez Cruz és una de les millors veus del moment, però a “11 de novembre” la cosa va més enllà, molt més enllà, ja que si fins ara ens havia mostrat la seva exquisida personalitat a través del singularíssim tracte donat a cançons d’altres, ara es despulla d’ànima cap avall i ens mostra el seu personal mapamundi a través de les seves músiques, lletres i instrumentacions (guitarres, acordions i violins, però també polifonia i -com Erik Satie- timbres de bicicleta, crits de nens, grills nocturns i cordes que donen corda a una joguina). La Sílvia és juganera perquè pot i vol, perquè porta molta música enredada als cabells, i, tatuada a la pell, la memòria dels grans, els mestres.

Hi ha qui considera que la Pérez Cruz remena massa pals (copla, fado, bolero, jazz, flamenc…), però considera malament, ja que tots són necessàriament sincers i pertanyen a la seva sang. Salvador Espriu -poeta a qui la dona que ens ocupa ha cantat fins al calfred- aplaudiria, entusiasta i discret, la convivència del català, el castellà, el gallec i el portuguès en una sola veu ibèrica i plural.

La Sílvia, bruixa bona, nena vella, “fràgil i esvelta”, coneix perfectament els desequilibris, riscos i vertígens que duen a l’emoció. I, guiats per la seva veu i la seva paraula, veient com passen “els dies, les nits, els trens”, com esclata i amaina el “Dilúvio”, viatgem de bracet d’en Càstor, en Félix, en Toni, les tres Glòries, l’Iglesias i la petita Lola (Nonnon…), des d’un cafè berlinès passant per Nova Orleans fins al país de les favelas, fent nit a Folegandros fins a arribar al Riu de la Lluna (“Moon River”), ara reflectida a l´onada quieta d’un mar domèstic i empordanès, mentre uns dits sense pressa dibuixen un aire d’havanera ja sense cap veu que la pugui cantar.

Ho va dir Eloy Sánchez Rosillo: “Principio y final habitan en el mismo relámpago”. D’això tracta “11 de novembre”, dels molts capvespres que té cada dia, però també de la llum pura,encara no usada, del demà.”

Dir. Joan Ollé

Espectacle inaugural del Festival de Teatre de Mèrida, dirigit per Joan Ollé amb dramatúrgia a càrrec de David Guzmán. Hèl·lade pretén enfrontar, com si d’un mirall es tractés, a la Grècia clàssica, la que va posar els fonaments de la filosofia, l’art, i moltes altres disciplines, amb la Grècia actual, aquella sacsejada pels alts i baixos econòmics, socials i polítics dels nostres dies. Per a això, res millor que contraposar els textos dels autors grecs més característics de cada època: Kavafis davant Eurípides, Ritsos cara a cara amb Plató, Dimitriadis davant Sófocles … També ens remetrà a les melodies de diferents punts de la Mediterrània interpretades per Toti Soler , Maurici Villavecchia i Sílvia Pérez per crear l’atmosfera necessària per contrastar els nostres orígens culturals amb la realitat de l’Europa moderna.

I tot això interpretat per artistes de primer nivell com: 

Lluís Homar
Josep Maria Pou
Maribel Verdú
Concha Velasco

Participa al concert benèfic contra la SIDA al Palau Sant Jordi de Barcelona interpretant dues cançons: “Paraules d’amor” amb Toti Soler i “Ara mateix” amb Pep Guardiola i Lluís Llach.

Goya 2013 a la millor cançó original “No te puedo encontrar”. Pablo Berger. Iliurament Goya 2013 Mejor Canción Original “No te puedo encontrar” (Blancanieves) 

Primera formació de la cantant sota el seu nom on comença a provar composicions i arranjaments propis.

Formació:
Aleix Tobias, percussió
Dani Espasa, piano
Miquel Àngel Cordero, contrabaix
Joan Antoni Pich, cello

Silvia és convidada a cantar quatre cançons dins la producció del Taller de Musics “La leyenda del tiempo, 30 años”, projecte on es barregen músics de jazz i flamenc per rendir homenatge a un disc tant trencador dins la història del flamenc com aquest, coincidint amb el trentè aniversari de la seva sortida.

Formació:
Juan Gómez ‘Chicuelo’: Guitarra i direcció musical
Duquende: Veu
Rafaela Carrasco: Bailaora
Silvia Pérez Cruz: Veu
Jon Robles: Saxo i Flauta
Andreu Martínez: Guitarra elèctrica
Agustín Espín: Baix
David Gómez: Bateria
Isaac Vigueras: Percussió
Joaquín Gómez el duende: Veu
Fefa Gómez: Veu

Juan Carlos, a part de col.laborar en el videoclip de “Perdóname luna” de Las Migas, també va actuar en algun concert.

“Els veritables artistes són els qui fan del seu art la seva realitat. Que encara no faci un any que en Toti Soler i la Sílvia Pérez Cruz coincidissin en un escenari no és altre certesa que la realitat, que a vegades l’encerta, es deixa compartir. Podríem dir que ambdós fan música però seria més cert dir que ambdós són la Música. El llarg i fecund camí d’en Toti, corredor de fons inabastable, i la llum prodigiosa de la veu de la Sílvia Pérez Cruz, tota ella futur, ens donen una de les plenituds i concordances més meravelloses i sinceres.

L’un a l’altra s’ofereixen la llibertat i el vol de tots els ritmes i a tots els qui els sentim, ens neixen ales. I potser per aquella màgica profecia dels poetes, en veure’ls i sentir-los repetim dins nostre el vers aprés i ara del tot comprès….”m’exalta el nou / m’enamora el vell”. Exaltats i enamorats romandrem per sempre després d’escoltar-los.”

Text de Sílvia Amigó (2010)

Dir. Joan Ollé

Un judici teatral 
Un muntatge del director Joan Ollé que proposa un judici sobre la Barcelona dels setanta, en què la jutge és Montserrat Carulla i Victòria Pagès i Ivan Benet, són, respectivament, la defensa i l’acusació. Per argumentar al voltant d’aquella pols, s’utilitzaran textos d’escriptors que ja aleshores voltaven i passejaven per la Rambla, com Javier Cercas, Jordi Coca, Ramón de España, Guillem Martínez, Jordi Petit, Pau Riba, Màrius Serra, Ferran Toutain i el mateix Pavlovsky . Totes les cites musicals eren interpretades en directe per Silvia i Toti Soler.

Dir. Joan Ollé

A través de la paraula, autèntic patrimoni de la literatura de Salvador Espriu, El jardí dels cinc arbres recupera amb clarividència espais, temes i personatges de l’imaginari de Sinera. 
Sílvia canta cançons composades especialment per a aquesta obra per grans de la cançó com Joan Manel Serrat, Toti Soler, Paco Ibáñez … Canta acompanyada per Dani Espasa (piano, guitarra, acordió). L’Obra es va estrenar l’octubre del 2009 a Temporada Alta i també es va fer al Teatre Nacional de Catalunya. 

Repartiment:
Joan Anguera
Ivan Benet
Paula Blanco
Montserrat Carulla
Enric Majó
Eduard Muntada
Victòria Pagès
Àngels Poch

Adaptació teatral
Iban Beltran
Joan Ollé
direcció
Joan Ollé
escenografia
Sebastià Brosa
vestuari
Míriam Compte
Il · luminació
Lionel Spycher
So
Damien Bazin
caracterització
Núria Llunell
Ajudant de direcció
Iban Beltran

Dir. Esteve Polls

Dins l’obra Poema de Nadal, dirigida per Esteve Polls canta Nadales arrejats per Refree, juntament amb Helena Casas i Maria Roca al Teatre Nacional de Catalunya. Graven el disc “Refree i els llums de Nadal” que mai s’ha editat.

Silvia, compon , canta i toca en directe les cançons que acompanyen al bailaor Israél Galván i la companyia de dansa de Sol Picó en els premios Max 2007, en el palau Euskalduna de Bilbao.

Silvia, compon , canta i toca en directe les cançons que acompanyen al bailaor Israél Galván i la companyia de dansa de Sol Picó en els premios Max 2007, en el palau Euskalduna de Bilbao.

Dir. Marta Angelat
Compon conjuntament amb Las Migas la banda sonora de l’obra teatral “unes veus” de Joe Penhall, protagonitzada per Pablo Derqui i dirigida per Marta Angelat. Aquest mateix any es va fer un disc autoeditat amb el mateix nom que contenia una de les cançons de l’obra.

Durant una setmana de l’estiu del 2004, Sílvia va tenir la sort de poder cantar amb el grup “zurrapa”, trio malagueny amb Nano Olmedo (cante i guitarra), Alba Olmedo (ball) i Sergio Stravinsky (percussió). Van estar tocant pels carrers de Ferrara i Bolonga (Itàlia).

– 2002.”Astronauta, pianista y cajón” Astronauta: Damián Muñoz; pianista: Sergi Sirvent, cajón: Sílvia Pérez Cruz. Espectáculo que hicieron dentro del XI Festival Internacional de Danza en paisajes urbanos en el ASGAE de Barcelona.

– 2002.”34negro” Espectáculo de danza al que Sergi Sirvent y Sílvia Pérez ponían música en directo. Estuvieron tres días en el Espai Lliure de Montjuïc.

– 2003.”Olelés” Sílvia compone y canta un fragmento de éste espectáculo. Una coreografía de Jordi Cortés y Damián Muñoz. Inspirada en la novela de Sándor Márai “El último encuentro”.

Es coneixen al IV Seminari Internacional de Jazz i Flamenc realitzat a Sevilla l’abril del 2002 i formen un grup que durarà aproximadament un any. Sergi Sirvent, pianista i compositor, té influències que passen pel Jazz, Blues, Free, Rock, cançó d’autor, etc.

La música que proposaven es fonamentava en la recerca d’una sonoritat que apropes els diferents estils musicals. Es podria anomenar un estil universal: la música. El seu repertori abasta des de fados, improvisacions flamenques, estàndards de jazz, cançó Argentina, tangos, bossa nova i boleros fins a composicions originals; tot filtrat des de l’òptica de la improvisació, partint de la simplicitat de la cançó popular.

Amb ell va fer els seus primers concerts a Barcelona, on destaquen els projectes “astronauta, piano y cajón” i “34 negro” amb el ballarí Damián Muñoz.

Dir. Manel Abellán